L’estigmatització de la conducta suïcida al llarg de la història ha dificultat la seva detecció i tractament1. En els últims anys ha augmentat la preocupació per aquesta problemàtica, centrant-hi l’agenda política a nivell mundial. L’Organització Mundial de la Salud (OMS) en el Pla d’Acció sobre Salut Mental 2013 – 2020, va destacar com a prioritat la prevenció del suïcidi amb l’objectiu de reduir en un 10% les taxes de suïcidi pel 20202. De la mateixa manera, la Organització de les Nacions Unides (ONU) en l’Agenda d’Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) per l’any 2030, va incloure la prevenció del suïcidi com un dels seus objectius de salut i benestar global.
En l’actualitat, diversos països han desenvolupat programes a nivell nacional i local de prevenció de la conducta suïcida, tenint en compte diferents factors sobre els que existeix evidència científica que poden influir en aquest tipus de conducta. Aquests programes s’han classificat en programes de prevenció universal, dirigits a tota la població (per exemple, restringir l’accés als medis o mètodes de suïcidi); de prevenció selectiva, dirigits a població “vulnerable”, que pot presentar un major risc biològic, psicològic o socioeconòmic de conducta suïcida (per exemple, línies telefòniques d’ajuda en crisis); i de prevenció indicada, dirigits a població d’alt risc que presenta signes o símptomes indicatius de potencial conducta suïcida o que ha realitzat un intent de suïcidi previ (per exemple, seguiment i suport comunitari posterior a la crisis suïcida)4, 5.
Els programes que han demostrat efectivitat en la reducció de les conductes suïcides inclouen estratègies d’intervenció que impliquen a diferents actors rellevants (per exemple, el sector sanitari, l’educació o els medis de comunicació, entre d’altres) i/o que combinen diversos components d’intervenció com, per exemple, sistemes de vigilància, l’atenció sanitària urgent en el moment de la crisi suïcida, un seguiment especialitzat posterior a la crisis i formació de professionals en la matèria, entre d’altres.5
El Pla de Salut 2011-2015 de Catalunya va ser pioner en la priorització d’aquesta problemàtica. En aquest es planteja, com a objectiu de salut, la disminució de la mortalitat per suïcidi per l’any 20206. El nou Pla de Salut 2016-2020 destaca la salut mental de la població com a àrea prioritària i selecciona la prevenció del suïcidi com a principal projecte7. El programa Codi Risc Suïcidi (CRS) és una estratègia de prevenció indicada en la conducta suïcida i constitueix l’actuació principal d’aquestes polítiques de salut. Pretén augmentar la supervivència de la població atesa per conducta suïcida i prevenir la repetició dels intents de suïcidi, és a dir, disminuir la mortalitat per suïcidi. Es centra en la millora de la detecció i l’atenció precoç, així com en el seguiment especialitzat posterior a l’alta hospitalària, de persones que han realitzat un intent de suïcidi i/o que presenten un important risc de suïcidi8.
La OMS ha remarcat la necessitat d’avaluar les polítiques i programes de prevenció de la conducta suïcida, amb l’objectiu d’assegurar intervencions basades en la millor evidència científica possible; i utilitzar els resultats obtinguts per a la millora dels propis programes, la formulació de recomanacions i la planificació de serveis5. Malgrat això, existeixen pocs estudis rigorosos que avaluïn l’efectivitat l’eficiència d’aquests programes 5,9,10.
Referències